República espanyola? No, gràcies!

 

El 90è aniversari de la Segona República espanyola ha donat lloc a Mallorca a un seguit de commemoracions que només es poden entendre des del desconeixement històric o la colonització mental. No cal dir que els valors del republicanisme són universals i s'han de defensar i reivindicar, però si parlam de la República espanyola no podem oblidar el fet cabdal i determinant que som una colònia d'Espanya.

Una república no es garantia de respecte als drets de les nacions conquerides i sotmeses, com ho demostra cada dia el tracte dispensat per la República francesa a la Catalunya del Nord. Ni hauríem d'oblidar mai que la Segona República espanyola obligà Francesc Macià a renunciar a la República Catalana sota amenaça d'intervenció militar, amenaça que l'Espanya republicana va fer realitat l'octubre de 1934 quan Lluís Companys va proclamar l'Estat català, amb el resultat de 74 morts, 252 ferits i centenars d'empresonats, entre els quals el president català.

És evident que la Segona República espanyola suscita simpaties a Mallorca com a reacció a la corrupció i l'autoritarisme de la monarquia borbònica, i que associam el republicanisme amb figures insignes assassinades pel feixisme espanyol, com Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Pel que respecta als Països Catalans, emperò, canviar monarquia per república espanyola és fugir del foc i caure a les brases. A tall d'exemple, com ha explicat fa poc en una entrevista a dbalears.cat el sociòleg Daniel Escribano, autor del llibre 'El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República': «Tant a la Segona República com ara regeix un principi de supremacisme lingüístic: el castellà està per damunt de la resta». I el supremacisme lingüístic, com és ben sabut, és una cara més del colonialisme polític i econòmic.

Una nova República espanyola, si és que l'arribam a veure qualque dia, no canviaria res. La sobrada majoria colonialista que formen el PP, PSOE, Vox i companyia continuaria espoliant-nos, vulnerant els nostres drets lingüístics i impedint-nos per la força el dret a decidir. Seria canviar-ho tot perquè no canviàs res, tal com la restauració borbònica de 1975. Pitjor encara: ens trobaríem més fermats i compromesos que mai amb l'Estat colonial, perquè votaríem un president de la república. I això significaria haver de triar com a cap de l'Estat un Felipe González, un José Maria Aznar o altres espècimens del mateix pelatge.

En lloc de commemorar uns fets que només mereixen ser recordats per prendre'n nota i no tornar a travelar amb la mateixa pedra, ens convendria més tenir present que Mallorca, per la via dels fets, ha estat dues vegades una república independent d'Espanya. El 31 de juny de 1713, quan l'arxiduc Carles d'Àustria va abandonar els Països Catalans arran del tractat d'Utrecht, Mallorca es va governar a sí mateixa fins que va capitular l'11 de juliol de 1715 davant les tropes borbòniques de Felipe V. I ara que commemoram els 500 anys de les Germanies, passam massa per alt que ens vam deslligar de les ordres de Madrid el març de 1521, quan els agermanats van destituir el virrei Gurrea, i vam comandar a ca nostra fins que l'exèrcit de Carles V ens va massacrar dos anys després. En ambdues ocasions vam ser lliures i ens vam auto-governar de bondeveres, malauradament en temps de guerra i fins que Espanya ens va tornar a sotmetre a sang i a foc.

República espanyola, per tant? No, gràcies! República mallorquina independent.

 

Publicat a Diari de Balears el 16 d'abril de 2021